L’augment d’òrgans donats en mort en asistòlia explica en part el gran increment de beneficiats
Espanya és l’únic país del món que compta amb més trasplantats renals que pacients en diàlisi

Va ser en un concert de Sopa de Cabra, sonava la cançó Eix de rotació. El telèfon de Marta Gubau va vibrar. L’hospital de Bellvitge tenia un cor per a ella. Aquest òrgan que ho mou tot estava a punt de ‘rotar’ d’una altra vida a la seva. «Donar és una decisió d’herois i heroïnes que salva persones, ens regala pròrrogues de vida. En un moment tan dolorós per a la família del donant, la donació il·lumina una vida (o més). Val la pena reflexionar sobre el poder, en mans de cada persona, de donar continuïtat a una vida. Podem triar si els nostres òrgans continuaran donant vida a algú quan faltem», expressa Gubau que des de fa tres anys viu gràcies al cor que li va ser trasplantat. Al llibre que recull la seva experiència Tenim un cor per a tu (Pagès Editors) anima a donar, una cosa en la qual Catalunya és líder mundial. I per sisè any consecutiu.

A final de novembre se superaven ja els 1.200 trasplantaments i les 458 donacions (328 de cadàver i 130 de vius) realitzats durant tot el passat any en hospitals catalans. El 31 d’octubre d’aquest any eren 1075 els trasplantaments duts a terme a Catalunya. Van ser 738 de renals, dels quals 102 procedien de donant viu i 172 trasplantaments hepàtics, dos d’ells de donant viu –el fetge és l’únic òrgan el teixit del qual es regenera, pel que un donant viu en pot donar una part. La resta van ser 55 trasplantaments cardíacs, 91 de pulmó i 19 de pàncrees. Quant a donacions, fins al 31 d’octubre d’aquest any se’n comptabilitzaven 322 únicament de cadàver i 104 de donants vius (102 de ronyó i 2 de fetge).

«La creixent conscienciació sobre la possibilitat de donar òrgans, la solidaritat i confiança de la població amb el sistema de salut, però també el model de coordinació de tots els agents implicats en un trasplantament expliquen l’auge de les donacions en territori català», segons argumenta Jaume Tort, director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) del Servei Català de Salut. Però també en aquest augment va ser un propulsor determinant la posada en marxa a Catalunya el 2013 (des del 2011 ja es feia en altres comunitats) del programa de donació en asistòlia controlada. «Són pacients en fase terminal que moren per cessament irreversible de l’activitat cardiorespiratòria i a les famílies de la qual se’ls planteja la possibilitat de donar els òrgans del seu familiar una vegada sigui desconnectat de l’assistència artificial», explica Tort. L’any passat, els òrgans de donació en asistòlia van representar el 34% del total dels procedents de cadàver considerats vàlids.

Normotèrmia

Noves tècniques d’extracció i preservació d’òrgans i modalitats més avançades de trasplantament, així com l’ús d’avançades tecnologies aplicades als pacients són avui factors que continuen encoratjant noves oportunitats de vida per a pacients que només uns anys enrere no les haurien tingut. Les millores en l’assistència mecànica capaç de proporcionar recolzament cardíac i pulmonar o el manteniment de les condicions idònies dels òrgans que seran trasplantats en situació de ‘normotèrmia’ permeten prolongar el temps d’isquèmia freda, en el qual l’òrgan roman sense irrigació sanguínia, extreure’l, avaluar-lo i recuperar òrgans que abans no es valoraven o s’excloïen.

Un altre dels avenços, aquest en l’àmbit pediàtric, ha sigut el trasplantament cardíac infantil en pacients de grup sanguini AB0 incompatible en pacients menors de 6 mesos. En aquests casos, s’aprofita la immaduresa del sistema immunitari en aquella curta etapa de vida, per realitzar-lo sense perill de rebuig. A Catalunya, són els hospitals de Sant Joan de Déu i del Vall d’Hebron els autoritzats per realitzar trasplantaments pediàtrics.

I per a pacients a l’espera de ronyó, les possibilitats de trobar donant s’han multiplicat més també des de fa dos anys gràcies al programa creuat internacional, de parelles de donant i receptor incompatibles que busquen la seva compatibilitat a escala estatal però ara també en altres països (de moment entre Espanya, Portugal i Itàlia). Fins al moment ja s’han dut a terme a la Fundació Puigvert dos trasplantaments creuats entre dues persones italianes i dos de Barcelona. També segons expliquen des de l’OCATT, cada any es donen un o dos casos de donació altruista en vida per part d’algú que espontàniament dona un dels seus ronyons per a algun pacient, sense que necessàriament estigui vinculat a ell. És el donant anomenat ‘bon samarità’. «Espanya és l’únic país del món amb més pacients amb trasplantament de ronyó que els que estan seguint un programa de diàlisi», precisa Lluís Guirado, director del Servei de Nefrologia i Responsable de l’equip mèdic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert. I segons dades de l’OCATT, l’any passat es van realitzar 11 trasplantaments renals a pacients majors de 80 anys.

Creixent donació en asistòlia

Transformar l’adeu físic a una vida en la benvinguda d’un cor, un ronyó, un fetge que una altra persona precisa per poder continuar vivint succeeix cada vegada més gràcies a la donació. Hi ha tres tipus de donants: el viu, el de mort cerebral i qui mor per parada cardiorespiratòria, en asistòlia, que és l’absència de moviment de contracció del cor i les artèries per empènyer la sang. La mort se certifica després de cinc minuts d’aquesta inactivitat. Tant en mort cerebral com en mort per parada cardíaca el pacient hospitalari roman connectat a un respirador artificial. En la mort cerebral, el grau de lesió cerebral determinarà el temps en què es produirà també una parada cardíaca. Arribarà un moment en què el cervell no enviarà l’ordre de respirar als pulmons i, malgrat estar connectat, tot s’aturarà. En asistòlia també hi ha lesió cerebral irreversible que comportarà que el cor s’aturi més endavant o que la persona quedi en estat vegetatiu. Davant d’això, es planteja a la família si permet la retirada del respirador. En més del 95% de casos accepten.

Encreuament renal entre diversos països

La necessitat d’un òrgan i la possible disponibilitat d’un donant «posen a rodar cada any el bombo de la compatibilitat», explica el director del Servei de Nefrologia i Responsable de l’equip mèdic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert, Lluís Guirado. El passat 22 d’octubre, un pacient a Espanya i un altre a Itàlia han pogut rebre un trasplantament renal de donant viu, gràcies a l’intercanvi d’òrgans dels seus respectius donants. Va ser un operatiu coordinat per l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) d’Espanya, realitzat entre la Fundació Puigvert i el Padova Kidney Transplant d’Itàlia. És el segon trasplantament renal internacional creuat del sud d’Europa. La parella a Catalunya eren donant i receptor, mare i fill, i la italiana, un matrimoni en el qual el marit va ser el receptor. «Tècnicament, la intervenció és la mateixa, una nefractomia laparoscòpica i tractament convencional o robòtic», diu el doctor Guirado. «Però es necessita una gran coordinació, anàlisi sanguínia i proves, autoritzacions judicials en els dos països i la logística del transport amb avió amb previsió d’opcions alternatives. Un ronyó en nevera es manté 4 o 5 hores».

Focus en l’enginyeria de teixits

A l’Institut for Bioengineering of Catalunya (IBEC) de Barcelona estudien com construir teixits dels diferents òrgans compatibles amb qualsevol pacient. Ho fan a partir de cèl·lules mare pluripotents, obtingudes de la mateixa persona, per exemple del seu cabell, que són modificades de manera que puguin ser neutralitzades per exercir la funció d’una cèl·lula de ronyó, de cor o de qualsevol altre òrgan. Es poden arribar a diferenciar més de 200 tipus de cèl·lules que poden ser instruïdes per exercir una nova funció.

I serà el mateix cos de la persona receptora qui repoblarà amb les seves pròpies cèl·lules la carcassa d’aquest òrgan o teixit. D’aquesta manera, al no introduir cèl·lules alienes amb un ADN diferent del propi, no haver-hi rebuig. «Aquest és el pas més gran aconseguit als laboratoris, encara no aplicat en clínica», explica Núria Montserrat, professora d’Investigació ICREA a l’IBEC. «Són matrius o guies que dicten no només la forma, sinó el correcte funcionament de l’òrgan», afegeix. També s’investiga en la criopreservació d’òrgans i en com evitar el seu rebuig.

Font: EL PERIÓDICO